Vés al contingut

GROSFOGUEL SOBRE EL PRIMER D’OCTUBRE: “S’HA PERDUT UNA BATALLA, NO LA GUERRA”

https://youtu.be/CMTFZtiRWoQ

 

El professor de la universitat de Berkeley, exponent del corrent decolonial, Ramón Grosfoguel, arran d’una recent estada al nostre país, ha gravat un vídeo en el qual dona el seu punt de vista sobre el que està passant a Catalunya des del primer d’octubre del 2017.

Primer de tot explica els antecedents, quan va venir a Catalunya el 2016 i va debatre amb polítics perquè volia que li expliquessin què passaria l’endemà del referèndum, quan Espanya reprimís els catalans i Europa prengués partit a favor d’Espanya. Tots li van respondre que això no passaria ja que estem a Europa, i li van donar arguments de tipus financer en el sentit que el capital financer català estava lligat al capital financer de França, Gran Bretanya, etc.

Aquesta resposta va sorprendre molt Grosfoguel, que afirma que el capital no funciona amb aquesta lògica sinó amb lògiques del tipus racista, sexista, homofòbiques, imperialistes, xovinistes, nacionalistes, geopolítiques, militars, etc. És a dir, el capital no es mou a partir de postulats polítics, sinó que cal estudiar la geopolítica d’Europa, on hi ha altres nacions sense estat i la independència de Catalunya tindria conseqüències en els estats mare.

Per analitzar el significat que té el primer d’octubre del 17 en el procés d’emancipació nacional de Catalunya, Grosfoguel recorre al concepte d’esdeveniment descrit per Alain Badiou, i al concepte Pachakuti dels quítxues indígenes llatinoamericans: un esdeveniment és una irrupció en la història d’un fet inesperat, aquest esdeveniment produeix una nova subjectivitat en la gent, és a dir, una nova manera de veure el món (o d’interpretar la situació social que es viu), la gent ja no està en el mateix punt que estava el dia anterior.

Aquests esdeveniments són efímers, poden durar dies o setmanes, per tant, perquè un esdeveniment tingui vida i que no passi a ser una simple anècdota, cal donar-li una resposta política. És a dir, d’acord a la nova subjectivitat que ha produït, hi ha d’haver una renovació del missatge polític.

Si agafem com exemple el cas de Podemos, arran dels fets del 15M hi ha una renovació del discurs polític perquè els seus líders s’adonen del significat del 15M com esdeveniment. Però, si Podemos comença sent un partit que qüestiona el règim del 78, s’acaba convertint en un partit més del règim del 78.

Durant el procés català, quan van arribar les bufetades, es va posar al costat del règim. En paraules de Dante Fachín, Podemos va envellir de cop a Catalunya.

Ara cal fer-nos una pregunta, quina mena de renovació del discurs polític cal fer a partir del primer i el 3 d’octubre? En els fets d’aquests dos dies, i sempre segons Grosfoguel, hi ha les claus de com s’ha de renovar el discurs.

Davant dels fets del primer d’octubre es poden tenir dues actituds. La primera és pensar que va ser una derrota, en aquest cas ens hem d’adaptar al règim i viure 20 anys més de (neo)pujolisme. Però, diu el professor, en cap lloc del món s’assumeix haver perdut la guerra per haver perdut una batalla.

La segona actitud està relacionada amb el fet de veure el referèndum com un esdeveniment que ens ensenya que hi ha un poble que creu en el dret a decidir.

Els 200.000 votants que van votar No (més tots els que van votar en blanc) estan dient que tot i que no volen la independència, són els catalans els que han de decidir què seran.

Aleshores ens hem de replantejar el concepte de sobirania. Si quedem en què sobirania és igual a independència, significa que l’eix sobre el qual ens organitzarem és entre els que volen i els que no volen la independència. Aquest, però, és l’eix que ens imposa l’Estat espanyol perquè així ens pot dir que no hi ha majoria i que els independentistes volen imposar-se per la seva força als no independentistes.

Però si sortim d’aquest marc, si sabem veure que hi ha un poble que creu en el dret a l’autodeterminació, aquesta és la nova subjectivitat que l’esdeveniment ha creat, aquest és l’eix sobiranisme versus unionisme.

ERC és el cas més evident de qui ha llegit el primer d’octubre com una derrota de l’eix independència versus no independència, i com que no arribem a la majoria, hem d’esperar 20 anys per a tenir-la.

Del primer d’octubre, doncs, en podem treure tres lliçons:

Primera lliçó: sobiranisme no és igual a independència, el discurs polític per tant ha de canviar. Per contra, Grosfoguel diu que a les eleccions del 21D, el discurs era idèntic al del 2015, com si res hagués passat.

L’única persona que sí que parlava del primer i del 3 d’octubre era Dante Fachín, perquè s’havia adonat del que havia passat, de l’esdeveniment.

Segona lliçó: el sobiranisme s’ha de vincular amb els problemes de la gent, contra l’austeritat, la crisi, etc. L’esquerra espanyola critica el procés dient que és una cosa identitària, però s’equivoca i no té en compte que hi ha milers de persones que s’han fet sobiranistes perquè estan asfixiades per l’austericidi de l’Estat espanyol, i l’empobriment dels drets socials, polítics i econòmics.

Tercera lliçó: des de Madrid no es resoldrà el problema, sinó des del carrer, i no arribarà la solució fins que no hi hagi un procés de desobediència civil organitzat, com el de Gandhi a l’Índia, per exemple.

Segons Grosfoguel, hi ha una part de la societat catalana que se sent derrotada (cas paradigmàtic és el d’ERC i Junqueras), però hi ha una part que se sent frustrada, no derrotada. Si aquests que mantenen viva l’esperança es mobilitzen i actuen, arrossegaran la resta darrere seu. Per tant, cal passar de la subjectivitat de la derrota a la subjectivitat de l’esperança. Aquesta és la postura de Jordi Cuixart, a qui Grosfoguel anomena “el Mandela Català”.

Altres eixos que poden articular el procés són dreta-esquerra, segons Grosfoguel aquest eix no serveix, i a l’esquerra espanyola li interessa fer-lo servir perquè aleshores ataca el procés dient que és de la dreta catalana.

Però, es pregunta Grosfoguel, qui és més d’esquerra, Ada Colau quan accepta els vots del PSOE i de Ciutadans o Puigdemont quan repta l’Estat des de Waterloo?

L’eix capitalisme-anticapitalisme tampoc serveix, si dius que l’ANC és de dretes perquè a dins té empresaris, etc., llavors, com és que ha organitzat un boicot contra les empreses de l’IBEX-35?

L’eix que sí que ens serveix és el d’un imperi enfrontat a un poble que lluita per alliberar-se, és l’antagonisme imperi-nació.

La divisió entre veure el primer d’octubre com una derrota o veure-ho com una esperança, travessa totes les organitzacions (o partits): ERC (hi domina la subjectivitat de la derrota però hi ha disputa); JxCat (està més posicionat en el sentit de no estar derrotats, però gent com Artur Mas ho intenta destruir); i la CUP (en el recent document, té un llenguatge d’esquerres més radical que ERC, però diu que el cicle ha acabat, no creu que l’esdeveniment del primer d’octubre estigui viu).

En resum, si no es claudica i es continua la lluita, es pot arribar a la victòria, el dilema és si s’agafa el camí de Junqueras o de Cuixart.

Perdre una batalla no és perdre la guerra. Gandhi, Chávez, Luther King, etc., van perdre moltes batalles i van tardar molts anys a aconseguir-ho.

 

Els meus Sant Jordi

Diuen que per Sant Jordi els carrers s’omplen de flors i de llibres, que tothom busca aquell llibre especial per regalar a la persona triada, o l’escriptor o escriptora que més els ha endevinat els pensaments per demanar-li que els signi el llibre acabat de comprar i tenir un fugaç instant de complicitat amb aquell desconegut.

Diuen que per Sant Jordi, no sols es compren llibres, també se’n regalen i que això no passa a gaires llocs. I que arreu hi ha alegria per la festa, i civisme i cultura i literatura i… potser sí, però no sempre ha estat igual.

Jo me’n recordo molt clarament dels meus primers Sant Jordi, recordo llibres, però no pas comprats, i alguna rosa, però no pas gaires.

Els meus primers Sant Jordi els llibres els regalava la caixa d’estalvis del Penedès, la caixa d’estalvis i de pensions, la caixa de Catalunya,… , a condició que hi tinguessis un compte i hi ingressessis una mínima quantitat de diners, que normalment eren cinc-centes pessetes (sic).

En recordo les llargues cues per aconseguir el llibre triat, aprofitant l’estona del migdia entre les classes del matí a l’institut i les de la tarda. Amb els diners exactes i precisos agafats ben fort a la mà, o bé assegurats dins de la llibreta on els anàvem a ingressar, potser dues llibretes, tantes com llibres volíem aconseguir per engreixar la nostra magra biblioteca. En recordo el patiment per no arribar al final de la cua i trobar-te que el llibre triat s’havia exhaurit… exhaurit!, no la coneixíem pas aquesta paraula, havien de passar encara uns quants anys perquè formés part del nostre vocabulari. Llavors el llibre s’hauria simplement acabat i la segona opció seria la primera per la renúncia forçada. Perquè teníem totes les opcions degudament estudiades, no fos cas que ens donessin un llibre no volgut.

En recordo la llista de llibres, meitat en català i meitat en castellà, per no ofendre ningú. En recordo la insana inclinació a desitjar sols els editats en català, o ens haguéssim culpat de tenir desafecció envers allò que estàvem forçats a estimar més que la nostra vida. Perquè ara tocava, per a tota una generació que havia anat a una escola completament en castellà, no sols llegir llibres en aquesta llengua parlada però estranya sobre el paper, sinó a més a més i amb intensitat, desitjar-ho.

Qui es considerava de la terra, per naixement o nissaga, no podia desdir-se de recuperar allò que ens van voler arrabassar. Tot i que no va ser la meva generació la que va patir aquest robatori, el fil de plata que uneix generacions ens ho feia sentir en carn pròpia i amb la pròpia carn ho havíem de combatre.

Els meus primers Sant Jordi eren això, sense l’exuberància i l’esplendor que té avui, i sí impregnats d’una escassetat encara de postguerra però també d’una emoció íntima per haver trencat cadenes.

Llegeix més

FLORISTES I ROSES

FLORISTES I ROSES

La floristeria de la cantonada el dia de Sant Jordi posa una taula al carrer, arrambada al vidre de l’aparador, al costat mateix de la porta.

A la floristeria de la cantonada, el dia de Sant Jordi sempre hi ha cues per comprar una rosa, a la taula davant de l’aparador una gentada bada mentre la dependenta, destra, embolica una rosa i una espiga i ho lliga amb cinta de ratlles grogues i vermelles. A dins de la botiga, la porta oberta deixa veure una foscor que contrasta amb la resplendor del carrer, els clients, potser clients habituals que volen un tracte diferent, entretenen l’espera mirant el sostre.

A les cantonades de molts carrers, per Sant Jordi moltes famílies d’ètnia gitana posen taules per vendre-hi roses.

A la cantonada del meu carrer hi ha una taula on una família d’ètnia gitana ven roses vermelles. La taula està guarnida amb un drap de ratlles grogues i vermelles. El pare, maldestra, embolica flors i espigues per als pocs clients que s’hi aturen. A la cantonada del davant, el fill gran vigila una taula més petita mentre menja un entrepà improvisat de salsitxa de Frankfurt.

Al costat mateix de la taula, arrambada a la vorera, hi ha aparcada una furgoneta amb la porta oberta, la mare i un nen hi seuen, ella mira el mòbil amb el gest habitual pensant que potser avui serà diferent. El nen, encara innocent, menja un entrepà improvisat de salsitxa de Frankfurt. Darrere la mare, lluny de la resplendor del carrer, en un cotxet a manera de bressol, una criatura de mesos es distreu mirant el sostre.

 

Batxillerat

Potser les ànimes candoroses troben interessant saber que uns quants nois han tardat una dia o dos en saber en quin institut tindran plaça per estudiar batxillerat.

Però jo us puc explicar situacions molt més greus en què es troben molts alumnes durant el curs, amb la connivència del Departament d’Ensenyament que no fa res per resoldre abusos de poder greus, sinó que els encobreix descaradament, i fins i tot menteix amb total impunitat perquè res canviï. Els professors tenen carta blanca per fer el que vulguin dins les aules, i els inspectors estan per encobrir les seves faltes i que res transcendeixi fora de les altes parets que custodien els centres.

Us ho ben asseguro, els alumnes sempre tenen les de perdre, ho he viscut en primera persona.

El món educatiu repeteix com un mantra que aquest país té un sistema educatiu tan bo (recordeu, “una mentida repetida mil cops es converteix en veritat” Göbbels), i els mitjans informatius en sou l’eco d’aquesta mentida.